Replegament o reconstrucció nacional?

El Brexit, la victòria de Trump o l'ascens dels partits neofeixistes a Europa han fet que sectors de l'esquerra s'escorin cap a una mena de cosmopolitanisme, un fals internacionalisme que fa servir l'avenç de la orientació sobiranista de les forces reaccionàries per legitimar, sota una pàtina emancipadora, projectes supraestatals com la Unió Europea. Cal que ens fem diverses preguntes per tal de trobar respostes, i encarar l'avenç de l'extrema dreta. La primera és: perquè els funciona l'extaltació nacional? La segona: la recuperació de la sobirania nacional és una aposta exclusivament reaccionària? I la tercera: és encertat parlar de replegament nacional?

Totes tres preguntes estan completament interconectades, i tenen com a nexe l'etapa d'hipermundialització que hem viscut en les darreres dècades. Sense pretendre fer un anàlisi curós de l'evolució política i econòmica dels nostres temps, es pot afirmar que el que hem conegut com a globalització no ha comportat una millora en la qualitat de vida de les persones. De fet, la pèrdua d'instruments de sobirania causats pel projecte d'integració capitalista d'Europa, o l'absoluta llibertat de circulació de capitals, ha fet que avui entre la classe treballadora la plena ocupació sigui poc més que una utopia. Així doncs, és normal que davant l'angoixa i el patiment de la majoria, provocada per les polítiques que tenen com a objectiu mantenir o incrementar els marges de guanys de les empreses, existeixi entre la gent una percepció clara: ens hem de protegir davant les amenaces de la globalització (p. ex. de les deslocalitzacions de fàbriques) i hem de recuperar la nostra capacitat d'actuació. Davant d'aquesta percepció només existeix una forma de connectar amb les aspiracions de les capes populars: recuperar la sobirania.

D'aquí sorgeix una altra pregunta: recuperar la sobirania representa un replegament respecte l'actualitat? Podríem considerar que representa un replegament si el procés d'hipermundialització hagués portat àmplies quotes de benestar entre els sectors més empobrits, si en la majoria de països com el nostre no hi hagués un atur considerable, o si les causes de les guerres no continuessin més presents que mai. Però la realitat és una altra. La realitat és ben tètrica, fins al punt que en l'imaginari col·lectiu és més tangible un horitzó apocalíptic que qualsevol projecte emancipatori. És evident, doncs, que la recuperació de la sobirania no pot representar cap replegament, cap fugida ni cap retrocés, ja que o bé la globalització no ha representat un avenç real o els avenços han estat molt minsos per a la majoria de la població mundial. Pel que sembla, només l'extrema dreta occidental ha tingut la capacitat de fer la lectura adequada del moment. Només els sectors més reaccionaris han tingut la capacitat de connectar.

I sorgeixen més preguntes: com podem construir un projecte emancipador sense tenir els instruments per implentar-ho? Com podem construir un projecte emancipador sense connectar amb els nostres pobles? Com podem construir un projecte basat en la fraternitat entre pobles sense barrar el pas al xovinisme? Només recuperant la sobirania des d'un projecte de transformació social; només amb una proposta que faci de la sobirania un camí cap a l'acord entre països iguals; només amb un projecte internacionalista, que no obvii que les identitats nacionals no són fronteres, sinó el resultat de processos històrics que cal entendre per saber connectar amb la realitat. Parlar de replegaments, doncs, no és gens encertat. Vivim l'inici de l'etapa de les reconstruccions nacionals, en un moment en el que si no ho fem nosaltres ho faran els nous feixismes.  

“América no es un país, solo es un negocio”

La victoria de Trump se ha convertido en el evento del año. Igual que el Brexit, los atentados del Daesh, la purga de Pedro Sánchez, o cualquier evento dispuesto a ser magnificado, los resultados de las elecciones presidenciales de los Estados Unidos han pasado a formar parte de la larga lista de los eventos históricos (o eso dicen) ocurridos durante el 2016. En menos de veinticuatro horas se ha hablado y escrito mucho sobre Trump. Se ha dicho y escrito mucho, también, desde la ceguera política del liberalismo cosmopolita de nuestros días. Si bien es cierto que la victoria de Trump es una muy mala noticia para la clase obrera de los EEUU, también lo ha sido que su alternativa fuera a su vez otra mala noticia para esa misma gente. Al final, lo que estaba en juego era una opresión dura o una más dura. Al final, el electorado ha elegido a la opción que les prometía mayor seguridad. Una seguridad múltiple, no solo policial, que se convierte en un elemento prioritario cuando deja de existir la comunidad, cuando no existe ningún espacio de protección y la gente más vulnerable se encuentra desprotegida en la gran jungla ultraliberal que representa ese país.

En el discurso que dio Obama después de obtener la reelección,habló de la comunidad y del horizonte de progreso que representa el Sueño Americano. Este discurso le sirvió como excusa a Andrew Dominik para lanzar una reflexión crucial en su película Mátalos Suavemente. Jackie Cogan, el sicario a sueldo de la mafia del juego representado por Brad Pitt, insiste en cobrar por su trabajo, y de fondo suena un Obama prometiendo el cielo sobre la tierra. Ahí es cuando Driver, el abogado que hace de intermediario entre el sicario y la mafia, le aconseja que tome en cuenta ese discurso, y le espeta “¿Oyes eso? Va por ti”. Ahí es cuando Jackie Cogan lanza la reflexión que culmina la película: “Este tio quiere que creamos que vivimos en una comunidad. No me hagas reír. Yo vivo en América, y en América estás solo. América no es un país, solo es un negocio”.

Pues eso. Estados Unidos es un negocio, como todos los estados capitalistas, pero siendo el mayor, siendo el más poderoso, es aun peor. El capitalismo globalizado, o en su fase imperialista (como decía el sabio Lenin), es una fábrica de desprotección, de soledad. La necesidad constante de aumentar la plusvalía genera miseria. La misera genera la disgregación de los espacios y los tiempos necesarios para establecer lazos sociales y, por lo tanto, comunidad. Ante la falta de un espacio de protección, la referencia se establece en la nación como ente superior que debe protegernos de los males externos. Así se explica que vivamos en una etapa de repliegue nacional. Las capas más vulnerables de la sociedad necesitan un espacio de protección. Todo proyecto emancipador debe tener en cuenta que, ante un mundo controlado por los oligopolios internacionales, la recuperación de la soberanía es el primer paso para poder construir una sociedad sin explotación ni opresión. O bien la izquierda toma nota de la importancia que tiene hoy la recuperación de la soberanía y lo que podríamos llamar la “reconstrucción nacional”, o la extrema derecha, chovinista por naturaleza, liderará esa lucha, o realizará esa “reconstrucción nacional” para establecer el reino del terror y así disciplinar a la clase obrera para conseguir una tasa de ganancia mayor para las burguesías patrias. Ante un mundo globalizado, insistir en una visión cosmopolita, o en un falso internacionalismo, representa dejar todo el terreno de juego para que el fascismo avance casi sin resistencia.  

Travessar rius. Construir nous vaixells.

Article publicat al bloc-web de la 7a Assemblea Nacional d'EUiA

L’any 1994, Marta Harnecker va publicar el llibre El Sueño Fue Posible, un llibre resultat d’entrevistes als dirigents polítics i socials que van fundar el Partit del Treball del Brasil. En aquest llibre, quan li preguntaven a Lula Da Silva pel camí que van recórrer per crear un nou instrument polític que articulés les mobilitzacions obreres i populars, i davant les dificultats trobades en el camí, el que va ser president del gegant llatinoamericà va comentar:  “si yo voy a atravesar un río infestado de pirañas, no puedo quedarme en la orilla lamentando que haya pirañas. Tengo que tratar de encontrar una forma de atravesarlo; tengo que construir un barco, hacer cualquier cosa, pero nunca quedarme en la orilla, lamentando que no puedo cruzar por las pirañas, y culpando a alguien por haber colocado. La cuestión es atravesar, y eso fue lo que hicimos.". Els darrers anys, des de la 6a Assemblea, EUiA ha travessat rius infestats de piranyes, camins plens de dificultats. Però ha fet el camí que es va plantejar, no sense dificultats.

La proposta del Nou Espai, tot i que va caure en gràcia al principi, va topar amb l’immobilisme dels sectors acostumats al costumisme ranci d’una esquerra ancorada en el cretinisme parlamentari. Aquesta esquerra costumista, de la qual no en som lliures, no va entendre que el cicle de mobilitzacions, encetat tot just iniciada aquesta dècada, va tenir en  el 15M i en les vagues generals les demostracions d’una disposició social als canvis. Una disposició que no tenia articulació política. Existien instruments. Existíem nosaltres, existia ICV, però no teníem la capacitat d’articular la protesta i la gran escletxa que s’havia produït entre la majoria social i el sistema polític. Existíem, és cert, però se’ns confonia, per desgràcia, amb un règim perquè havíem format part d’uns governs que no van trencar amb la lògica del mal menor.

Uns anys després, quan la cosa estava de baixada, van arribar les eleccions europees amb uns resultats inesperats. L’estratègia del Nou Espai començava a veure’s com una possibilitat, però no per mèrits propis, sinó per l’aparició d’una nova força política que omplia un buit produït per dècades d’aburgesament d’una esquerra desorientada, a voltes transformada en una socialdemocràcia dels vint duros amb tocs new age. Després de molts anys, les capes més empobrides, la classe treballadora, la gent humil tornava a estar al centre de la política. I amb la reaparició del poble com a subjecte van arribar les municipals, amb diversos instruments d’articulació política. Després va venir el mal resultat electoral de la confluència per a les eleccions del 27S, i a continuació la difícil però exitosa formació d’En Comú Podem per al 20D, amb la seva repetició per al 26J. Durant un curs polític s’ha aplicat una línia política que s’hauria d’aplicar en anys en un context normal. Això ha comportat moltes contradiccions, moments de gran tensió, moments de confusió. Ha comportat debats en fals, inclòs la possibilitat de claudicar en l’aplicació de la línia aprovada en la 6a per una acumulació esgotadora de contradiccions. Potser en el futur s’hauran d’escriure llibres sencers sobre el curs que acabem de viure.

Més enllà de l’exposició del que hem viscut, la 7a assemblea ha de servir per creuar del tot el riu. Creuar el riu, per a mi, i suposo que per a moltes de les persones que compartim lluita, vol dir superar el que podríem pronosticar com a dècada negra. Només queden dos anys per a que hagin passat deu anys d’una crisi que ha mogut els fonaments de les nostres vides. Aquests vuit anys han estat un continu d’atacs i retalles que cal revertir, i per fer-ho necessitem un instrument popular, nacional i democràtic que articuli tots els sectors que han resistit els atacs de les elits econòmiques i polítiques. Aquest instrument, no només ha de canalitzar el malestar i la mobilització social en la presa del poder polític, sinó que haurà de dotar de dinamisme a uns moviments socials en ple replegament. Dit d’una altra forma, el gran repte que tenim és construir un Nou Espai capaç de bastir un projecte nacional que porti a les classes populars al poder, sense quedar reclòs en la gàbia institucional, que estigui present de forma permanent al carrer, als espais de la vida quotidiana. El Nou Espai, a més, ha de ser capaç de preparar el terreny per a produir grans canvis un cop hagi arribat al govern. Per això, cal posar sobre la taula dos debats fonamentals.

El primer: tot projecte nacional ha de tenir una agenda d’actuació clara, en la que es plantegin de forma transparent i clara les passes a donar. D’altra banda, ha quedat demostrat que cal consolidar un nou catalanisme. Un nou catalanisme capaç de plantejar un projecte per a la majoria, això és per al 90 per cent de la població. Només una proposta en la que el referèndum sigui el moment culminant d’un procés constituent, construït en la participació directa d’àmplies capes del poble català, pot aplegar grans majories. Aquest referèndum, però, no ha d’esperar l’aval d’un Estat controlat al cent per cent per una oligarquia mafiosa. Només amb una projecte nacional coherent, amb un calendari tangible però sense acceleracions voluntaristes, pot fer que la Catalunya obrera i popular, concentrada en la zona metropolitana, pugui atreure a la resta de sectors subalterns del país. En realitat, el repte és el de sempre: aconseguir que la classe treballadora esdevingui en classe nacional.

El segon: en el marc de la Unió Europea la sobirania no és més que una ficció. És més, els drets socials i democràtics són una relíquia en perill d’extinció. L’Europa dels pobles i dels drets no deixa de ser un vell i bell somni que mai es va fer realitat. Les institucions europees han demostrat el seu rol de majordoms de la oligarquia financera internacional. Han demostrat el seu paper d’extorsionadors. És més, els casos de Grècia i el Regne Unit, i tot el que han comportat ens ha donat una gran lliçó. En el marc de la Unió Europea només es pot negociar amb l’amenaça de la sortida. En el nostre cas, com a país perifèric, se’ns posa contra l’espasa i la paret, i se’ns deixa dues opcions: passar-ho malament o passar-ho pitjor. Potser, passar-ho malament però lliures és la millor opció. Potser recuperar la sobirania econòmica, tot i les dificultats que comportaria, és l’única opció per construir una Catalunya social. El que és segur és que una societat de plena ocupació i amb drets és impossible en el marc de la Unió Europea.