Travessar rius. Construir nous vaixells.

Article publicat al bloc-web de la 7a Assemblea Nacional d'EUiA

L’any 1994, Marta Harnecker va publicar el llibre El Sueño Fue Posible, un llibre resultat d’entrevistes als dirigents polítics i socials que van fundar el Partit del Treball del Brasil. En aquest llibre, quan li preguntaven a Lula Da Silva pel camí que van recórrer per crear un nou instrument polític que articulés les mobilitzacions obreres i populars, i davant les dificultats trobades en el camí, el que va ser president del gegant llatinoamericà va comentar:  “si yo voy a atravesar un río infestado de pirañas, no puedo quedarme en la orilla lamentando que haya pirañas. Tengo que tratar de encontrar una forma de atravesarlo; tengo que construir un barco, hacer cualquier cosa, pero nunca quedarme en la orilla, lamentando que no puedo cruzar por las pirañas, y culpando a alguien por haber colocado. La cuestión es atravesar, y eso fue lo que hicimos.". Els darrers anys, des de la 6a Assemblea, EUiA ha travessat rius infestats de piranyes, camins plens de dificultats. Però ha fet el camí que es va plantejar, no sense dificultats.

La proposta del Nou Espai, tot i que va caure en gràcia al principi, va topar amb l’immobilisme dels sectors acostumats al costumisme ranci d’una esquerra ancorada en el cretinisme parlamentari. Aquesta esquerra costumista, de la qual no en som lliures, no va entendre que el cicle de mobilitzacions, encetat tot just iniciada aquesta dècada, va tenir en  el 15M i en les vagues generals les demostracions d’una disposició social als canvis. Una disposició que no tenia articulació política. Existien instruments. Existíem nosaltres, existia ICV, però no teníem la capacitat d’articular la protesta i la gran escletxa que s’havia produït entre la majoria social i el sistema polític. Existíem, és cert, però se’ns confonia, per desgràcia, amb un règim perquè havíem format part d’uns governs que no van trencar amb la lògica del mal menor.

Uns anys després, quan la cosa estava de baixada, van arribar les eleccions europees amb uns resultats inesperats. L’estratègia del Nou Espai començava a veure’s com una possibilitat, però no per mèrits propis, sinó per l’aparició d’una nova força política que omplia un buit produït per dècades d’aburgesament d’una esquerra desorientada, a voltes transformada en una socialdemocràcia dels vint duros amb tocs new age. Després de molts anys, les capes més empobrides, la classe treballadora, la gent humil tornava a estar al centre de la política. I amb la reaparició del poble com a subjecte van arribar les municipals, amb diversos instruments d’articulació política. Després va venir el mal resultat electoral de la confluència per a les eleccions del 27S, i a continuació la difícil però exitosa formació d’En Comú Podem per al 20D, amb la seva repetició per al 26J. Durant un curs polític s’ha aplicat una línia política que s’hauria d’aplicar en anys en un context normal. Això ha comportat moltes contradiccions, moments de gran tensió, moments de confusió. Ha comportat debats en fals, inclòs la possibilitat de claudicar en l’aplicació de la línia aprovada en la 6a per una acumulació esgotadora de contradiccions. Potser en el futur s’hauran d’escriure llibres sencers sobre el curs que acabem de viure.

Més enllà de l’exposició del que hem viscut, la 7a assemblea ha de servir per creuar del tot el riu. Creuar el riu, per a mi, i suposo que per a moltes de les persones que compartim lluita, vol dir superar el que podríem pronosticar com a dècada negra. Només queden dos anys per a que hagin passat deu anys d’una crisi que ha mogut els fonaments de les nostres vides. Aquests vuit anys han estat un continu d’atacs i retalles que cal revertir, i per fer-ho necessitem un instrument popular, nacional i democràtic que articuli tots els sectors que han resistit els atacs de les elits econòmiques i polítiques. Aquest instrument, no només ha de canalitzar el malestar i la mobilització social en la presa del poder polític, sinó que haurà de dotar de dinamisme a uns moviments socials en ple replegament. Dit d’una altra forma, el gran repte que tenim és construir un Nou Espai capaç de bastir un projecte nacional que porti a les classes populars al poder, sense quedar reclòs en la gàbia institucional, que estigui present de forma permanent al carrer, als espais de la vida quotidiana. El Nou Espai, a més, ha de ser capaç de preparar el terreny per a produir grans canvis un cop hagi arribat al govern. Per això, cal posar sobre la taula dos debats fonamentals.

El primer: tot projecte nacional ha de tenir una agenda d’actuació clara, en la que es plantegin de forma transparent i clara les passes a donar. D’altra banda, ha quedat demostrat que cal consolidar un nou catalanisme. Un nou catalanisme capaç de plantejar un projecte per a la majoria, això és per al 90 per cent de la població. Només una proposta en la que el referèndum sigui el moment culminant d’un procés constituent, construït en la participació directa d’àmplies capes del poble català, pot aplegar grans majories. Aquest referèndum, però, no ha d’esperar l’aval d’un Estat controlat al cent per cent per una oligarquia mafiosa. Només amb una projecte nacional coherent, amb un calendari tangible però sense acceleracions voluntaristes, pot fer que la Catalunya obrera i popular, concentrada en la zona metropolitana, pugui atreure a la resta de sectors subalterns del país. En realitat, el repte és el de sempre: aconseguir que la classe treballadora esdevingui en classe nacional.

El segon: en el marc de la Unió Europea la sobirania no és més que una ficció. És més, els drets socials i democràtics són una relíquia en perill d’extinció. L’Europa dels pobles i dels drets no deixa de ser un vell i bell somni que mai es va fer realitat. Les institucions europees han demostrat el seu rol de majordoms de la oligarquia financera internacional. Han demostrat el seu paper d’extorsionadors. És més, els casos de Grècia i el Regne Unit, i tot el que han comportat ens ha donat una gran lliçó. En el marc de la Unió Europea només es pot negociar amb l’amenaça de la sortida. En el nostre cas, com a país perifèric, se’ns posa contra l’espasa i la paret, i se’ns deixa dues opcions: passar-ho malament o passar-ho pitjor. Potser, passar-ho malament però lliures és la millor opció. Potser recuperar la sobirania econòmica, tot i les dificultats que comportaria, és l’única opció per construir una Catalunya social. El que és segur és que una societat de plena ocupació i amb drets és impossible en el marc de la Unió Europea.