Replegament o reconstrucció nacional?

El Brexit, la victòria de Trump o l'ascens dels partits neofeixistes a Europa han fet que sectors de l'esquerra s'escorin cap a una mena de cosmopolitanisme, un fals internacionalisme que fa servir l'avenç de la orientació sobiranista de les forces reaccionàries per legitimar, sota una pàtina emancipadora, projectes supraestatals com la Unió Europea. Cal que ens fem diverses preguntes per tal de trobar respostes, i encarar l'avenç de l'extrema dreta. La primera és: perquè els funciona l'extaltació nacional? La segona: la recuperació de la sobirania nacional és una aposta exclusivament reaccionària? I la tercera: és encertat parlar de replegament nacional?

Totes tres preguntes estan completament interconectades, i tenen com a nexe l'etapa d'hipermundialització que hem viscut en les darreres dècades. Sense pretendre fer un anàlisi curós de l'evolució política i econòmica dels nostres temps, es pot afirmar que el que hem conegut com a globalització no ha comportat una millora en la qualitat de vida de les persones. De fet, la pèrdua d'instruments de sobirania causats pel projecte d'integració capitalista d'Europa, o l'absoluta llibertat de circulació de capitals, ha fet que avui entre la classe treballadora la plena ocupació sigui poc més que una utopia. Així doncs, és normal que davant l'angoixa i el patiment de la majoria, provocada per les polítiques que tenen com a objectiu mantenir o incrementar els marges de guanys de les empreses, existeixi entre la gent una percepció clara: ens hem de protegir davant les amenaces de la globalització (p. ex. de les deslocalitzacions de fàbriques) i hem de recuperar la nostra capacitat d'actuació. Davant d'aquesta percepció només existeix una forma de connectar amb les aspiracions de les capes populars: recuperar la sobirania.

D'aquí sorgeix una altra pregunta: recuperar la sobirania representa un replegament respecte l'actualitat? Podríem considerar que representa un replegament si el procés d'hipermundialització hagués portat àmplies quotes de benestar entre els sectors més empobrits, si en la majoria de països com el nostre no hi hagués un atur considerable, o si les causes de les guerres no continuessin més presents que mai. Però la realitat és una altra. La realitat és ben tètrica, fins al punt que en l'imaginari col·lectiu és més tangible un horitzó apocalíptic que qualsevol projecte emancipatori. És evident, doncs, que la recuperació de la sobirania no pot representar cap replegament, cap fugida ni cap retrocés, ja que o bé la globalització no ha representat un avenç real o els avenços han estat molt minsos per a la majoria de la població mundial. Pel que sembla, només l'extrema dreta occidental ha tingut la capacitat de fer la lectura adequada del moment. Només els sectors més reaccionaris han tingut la capacitat de connectar.

I sorgeixen més preguntes: com podem construir un projecte emancipador sense tenir els instruments per implentar-ho? Com podem construir un projecte emancipador sense connectar amb els nostres pobles? Com podem construir un projecte basat en la fraternitat entre pobles sense barrar el pas al xovinisme? Només recuperant la sobirania des d'un projecte de transformació social; només amb una proposta que faci de la sobirania un camí cap a l'acord entre països iguals; només amb un projecte internacionalista, que no obvii que les identitats nacionals no són fronteres, sinó el resultat de processos històrics que cal entendre per saber connectar amb la realitat. Parlar de replegaments, doncs, no és gens encertat. Vivim l'inici de l'etapa de les reconstruccions nacionals, en un moment en el que si no ho fem nosaltres ho faran els nous feixismes.