Rabell contra Berlusconi. Rabell contra la política corrupta de l'espectacle.

Ahir es va presentar en societat el que segurament serà cap de llista de Catalunya Sí Que Es Pot, la candidatura de confluència promoguda per Podem, EUiA i ICV per a les eleccions del 27S. S’ha parlat molt en la premsa del perfil del candidat, Lluís Rabell. L’ex-president de la FAVB té, òbviament, un marcat perfil activista que connecta amb l’esperit dels nous instruments polítics que està construint l’esquerra per aquest cicle electoral. Rabell, a més, fuig de qualsevol ambigüitat, parlar clar i català, i demostra tenir les idees clares. En la roda de premsa d’ahir ho va demostrar: ell fa el pas endavant per ser el proper President de la Generalitat, no per ser el líder de la oposició, fa el pas per implementar el rescat ciutadà i començar un procés constituent. Tot el contrari que el cap de llista de Junts Pel Sí, la llista encapçalada pel titella Romeva.

Rabell es situa, i situa a Catalunya Sí Que Es Pot, com l’antítesi de la nova política convergent. Rabell és un veterà de la lluita social, Romeva un veterà d’escalfar cadira al Parlament Europeu. Rabell és clar i no amaga les intencions de la seva candidatura, Romeva quan parla crea crisis internes en la seva. Junts Pel Sí basa la seva aposta electoral en lemes, en vendre fum. Avui encara ningú disposa de la declaració d’intencions de Junts Pel Sí, només tenim declaracions en actes, alguns lemes i algunes intencions ja conegudes, però res de punts programàtics, ni parlar-ne de projecte de país. Junts Pel Sí, en resum, només té famosos, cares conegudes per vendre un producte de marketing, un producte televisiu. Podríem dir que CDC, ERC i les entitats sobiranistes estan important el model berlusconià de fer política. Espectacle, bones paraules, nacionalisme a dojo i poc programa per guanyar les eleccions. Un model que té com a objectiu tapar la corrupció amb banderes, famosos i bombes de fum televisives. Un model que té en els mitjans de comunicació un instrument d’ús quasi exclusiu.

Com ja sabem, les pràctiques polítiques de Berlusconi van acabar de destrossar la política i la democràcia a Itàlia. Qualsevol alternativa a aquesta política era ben vista, fins i tot la d’un tecnòcrata posat per la Troika. A Catalunya s’està començant a impulsar la política de l’espectacle. A Catalunya necessitem en Lluís Rabell i una candidatura amb una forta base popular, que parli de programa i de projecte de país. Necessitem l’antítesi del berlusconisme per construir un país nou, i ja la tenim. Ara toca eixamplar la base de la proposta del canvi polític i social que representa Catalunya Sí Que Es Pot.

Junts pel Sí (que anem de debò, eh?)

Com deia en el post d’ahir, la llista de les preposicions presidenciables (de/amb/per el President), ara dita Junts Pel Sí -les dones no són partidàries del Sí, pel que es veu en el nom-, és la llista del camuflatge, és la llista camaleònica. Ens esperàvem que disfressessin les retallades amb l’estelada, però ara es veu que també ho fan amb tocs d’esquerres. Pel que es veu, en la presentació d’ahir al Museu d’Història –amb propaganda institucional d’aquest Museu, per cert- van quedar clares dues idees força: faran el que proposen, i a més tenen un programa social fort que s’acomplirà si aconsegueixen la independència.

Més enllà que em pugui semblar respectable voler la independència, no és gens respectable que s’anunciï com a promesa el compliment d’una promesa. Anem a pams. En teoria una candidatura es presenta a les eleccions amb un programa, que és el que ha de portar a terme en el marge que deixa la correlació de forces institucional. Si una candidatura té majoria simple no podrà complir amb tot el programa però s’aproparà, si és minoritària poc podrà realitzar però la seva actuació es basarà en allò que proposen. Al Parlament de Catalunya les forces de Junts Pel Sí ja tenen majoria absoluta, de fet tenen un pacte de governabilitat. És a dir, ja tenen la força per fer el que proposen per al 27S. Però més enllà d’això, és molt trist haver de dir “aquesta vegada anem a per totes”, “aquesta vegada ho farem”. Si del que es tracta és d’una desconnexió unilateral, tenint una majoria parlamentària, ho podrien haver fet aquesta legislatura. Deixem de banda aquest petit detall. Si fan una Declaració Unilateral d’Independència, com la faran efectiva? Ningú té les respostes. Diuen que no volen donar pistes a l’Estat, molt bé, però almenys que no facin el ridícul. Només mirant aquest vídeo es pot veure que el discurs de la independència com a objectiu fàcil i tangible és fum.

 

Deixant de banda els dubtes que genera la proposta de Mas i Junqueres, no és gens creïble que la llista dels retalladors, que la llista d’Abertis i dels empresaris compleixin el programa social que en teoria proposa Junts Pel Sí. No és gens creïble perquè en aquesta llista estaran els mateixos que han retallat més que cap altre govern autonòmic, fins i tot va retallar abans que el Govern espanyol. No és creïble, i és un intent de restar vots a les forces d’esquerres, sense veure que la gent no està per històries. 

Guardiola, Romeva i la llista de la corrupció (amb el President)

Aquest matí Catalunya s’ha llevat ben d’hora amb la notícia del dia: Guardiola, l’entrenador que pixa colònia, tancarà la llista AMB el President. Una llista amb formulació estranya, en la que el presidenciable no encapçala i en la que hi participa el cap de la oposició. Una llista que diu molt de la debilitat de la dreta nacionalista i corrupta de casa nostra. L’objectiu de la llista és ben clar: camuflar la participació i el protagonisme polític de Convergència. L’independentisme de bona fe no ha volgut acabar amb l’hegemonia del pujolisme, ans al contrari ha facilitat la seva refundació i el seu nou impuls. I ara som aquí, davant una candidatura que farà que Convergència i Mas no hagin de fer balanç del seu govern retallador i corrupte.

El 27S hi haurà una candidatura que voldrà tapar les seves vergonyes amb l’estelada i amb el que sigui. Voldrà tapar la repressió dels moviments socials. Voldrà tapar l’estat d’emergència social provocat per les seves mesures -ningú se’n recorda que el primer govern de Convergència va treure-li la Renta Mínima a milers de persones sense ingressos?-. Voldrà tapar la destrucció d’estructures d’Estat com l’educació i la sanitat. Voldrà tapar el cas ITV, el cas Palau, el cas Pujol, i tants d’altres que han ocupat les principals planes dels diaris. Ho voldrà tapar amb Romeva i amb Guardiola. Caldria preguntar-se si són conscients que estan ajudant a tapar les vergonyes convergents. Sap Romeva que va en la llista dels que van empresonar a l’Isma i el Dani més d’un mes? Sap Guardiola que el govern de Mas va demanar quasi nou anys de presó a dos estudiants modèlics?

Esperant la resposta, ens quedarem amb l’esperança de construir un nou país amb els que realment volem fer-ho: els del SÍ SE PUEDE. Per primera vegada podrem tenir una candidatura que disputi la victòria al nacionalisme ranci i caspós de Convergència (i els seus titelles). El camí estarà ple d’entrebancs, de dificultats i d’errors, però serà el camí que ens portarà a acabar amb la màfia catalana el 27 de setembre. Catalunya no es mereix ser governada per cap màfia, ni catalana, ni espanyola ni europea.