L’any
1994, Marta Harnecker va publicar el llibre El
Sueño Fue Posible, un llibre resultat d’entrevistes als dirigents polítics
i socials que van fundar el Partit del Treball del Brasil. En aquest llibre,
quan li preguntaven a Lula Da Silva pel camí que van recórrer per crear un nou
instrument polític que articulés les mobilitzacions obreres i populars, i
davant les dificultats trobades en el camí, el que va ser president del gegant
llatinoamericà va comentar: “si yo voy a atravesar un río infestado de pirañas, no
puedo quedarme en la
orilla lamentando que haya pirañas. Tengo que tratar de encontrar una forma de atravesarlo;
tengo que construir un barco, hacer cualquier cosa, pero nunca quedarme en la
orilla, lamentando que no puedo cruzar por las pirañas, y culpando a alguien por haber colocado. La cuestión es atravesar,
y eso fue lo que hicimos.". Els darrers anys, des de la 6a Assemblea, EUiA ha
travessat rius infestats de piranyes, camins plens de dificultats. Però ha fet
el camí que es va plantejar, no sense dificultats.
La
proposta del Nou Espai, tot i que va caure en gràcia al principi, va topar amb
l’immobilisme dels sectors acostumats al costumisme ranci d’una esquerra
ancorada en el cretinisme parlamentari. Aquesta esquerra costumista, de la qual
no en som lliures, no va entendre que el cicle de mobilitzacions, encetat tot
just iniciada aquesta dècada, va tenir en
el 15M i en les vagues generals les demostracions d’una disposició
social als canvis. Una disposició que no tenia articulació política. Existien
instruments. Existíem nosaltres, existia ICV, però no teníem la capacitat
d’articular la protesta i la gran escletxa que s’havia produït entre la majoria
social i el sistema polític. Existíem, és cert, però se’ns confonia, per
desgràcia, amb un règim perquè havíem format part d’uns governs que no van
trencar amb la lògica del mal menor.
Uns
anys després, quan la cosa estava de baixada, van arribar les eleccions
europees amb uns resultats inesperats. L’estratègia del Nou Espai començava a
veure’s com una possibilitat, però no per mèrits propis, sinó per l’aparició
d’una nova força política que omplia un buit produït per dècades d’aburgesament
d’una esquerra desorientada, a voltes transformada en una socialdemocràcia dels
vint duros amb tocs new age. Després
de molts anys, les capes més empobrides, la classe treballadora, la gent humil
tornava a estar al centre de la política. I amb la reaparició del poble com a
subjecte van arribar les municipals, amb diversos instruments d’articulació
política. Després va venir el mal resultat electoral de la confluència per a
les eleccions del 27S, i a continuació la difícil però exitosa formació d’En
Comú Podem per al 20D, amb la seva repetició per al 26J. Durant un curs polític
s’ha aplicat una línia política que s’hauria d’aplicar en anys en un context
normal. Això ha comportat moltes contradiccions, moments de gran tensió,
moments de confusió. Ha comportat debats en fals, inclòs la possibilitat de
claudicar en l’aplicació de la línia aprovada en la 6a per una acumulació
esgotadora de contradiccions. Potser en el futur s’hauran d’escriure llibres
sencers sobre el curs que acabem de viure.
Més
enllà de l’exposició del que hem viscut, la 7a assemblea ha de servir per creuar
del tot el riu. Creuar el riu, per a mi, i suposo que per a moltes de les
persones que compartim lluita, vol dir superar el que podríem pronosticar com a
dècada negra. Només queden dos anys per a que hagin passat deu anys d’una crisi
que ha mogut els fonaments de les nostres vides. Aquests vuit anys han estat un
continu d’atacs i retalles que cal revertir, i per fer-ho necessitem un
instrument popular, nacional i democràtic que articuli tots els sectors que han
resistit els atacs de les elits econòmiques i polítiques. Aquest instrument, no
només ha de canalitzar el malestar i la mobilització social en la presa del
poder polític, sinó que haurà de dotar de dinamisme a uns moviments socials en
ple replegament. Dit d’una altra forma, el gran repte que tenim és construir un
Nou Espai capaç de bastir un projecte nacional que porti a les classes populars
al poder, sense quedar reclòs en la gàbia institucional, que estigui present de
forma permanent al carrer, als espais de la vida quotidiana. El Nou Espai, a
més, ha de ser capaç de preparar el terreny per a produir grans canvis un cop
hagi arribat al govern. Per això, cal posar sobre la taula dos debats
fonamentals.
El
primer: tot projecte nacional ha de tenir una agenda d’actuació clara, en la
que es plantegin de forma transparent i clara les passes a donar. D’altra
banda, ha quedat demostrat que cal consolidar un nou catalanisme. Un nou
catalanisme capaç de plantejar un projecte per a la majoria, això és per al 90
per cent de la població. Només una proposta en la que el referèndum sigui el
moment culminant d’un procés constituent, construït en la participació directa
d’àmplies capes del poble català, pot aplegar grans majories. Aquest
referèndum, però, no ha d’esperar l’aval d’un Estat controlat al cent per cent
per una oligarquia mafiosa. Només amb una projecte nacional coherent, amb un
calendari tangible però sense acceleracions voluntaristes, pot fer que la
Catalunya obrera i popular, concentrada en la zona metropolitana, pugui atreure
a la resta de sectors subalterns del país. En realitat, el repte és el de
sempre: aconseguir que la classe treballadora esdevingui en classe nacional.
El
segon: en el marc de la Unió Europea la sobirania no és més que una ficció. És
més, els drets socials i democràtics són una relíquia en perill d’extinció.
L’Europa dels pobles i dels drets no deixa de ser un vell i bell somni que mai
es va fer realitat. Les institucions europees han demostrat el seu rol de
majordoms de la oligarquia financera internacional. Han demostrat el seu paper
d’extorsionadors. És més, els casos de Grècia i el Regne Unit, i tot el que han
comportat ens ha donat una gran lliçó. En el marc de la Unió Europea només es
pot negociar amb l’amenaça de la sortida. En el nostre cas, com a país
perifèric, se’ns posa contra l’espasa i la paret, i se’ns deixa dues opcions:
passar-ho malament o passar-ho pitjor. Potser, passar-ho malament però lliures
és la millor opció. Potser recuperar la sobirania econòmica, tot i les
dificultats que comportaria, és l’única opció per construir una Catalunya
social. El que és segur és que una societat de plena ocupació i amb drets és
impossible en el marc de la Unió Europea.
0 comentarios:
Publicar un comentario