Dimarts es va fer pública la resolució que presentaran Junts
pel Sí i la CUP per declarar l’inici de la construcció de Catalunya com a Estat
independent. Aquesta resolució decreta l’inici del camí, però no declara la
desconnexió immediata ni tindrà resultats tangibles. Aquesta declaració es suma
a tota la sèrie de declaracions i decrets que s’han anat aprovant però que
finalment no s’han fet realitat. I no s’han fet per falta de voluntat, sinó per
falta de realisme i de realitat. De moment, cap novetat, tot forma part de la
dinàmica del procés (marca registrada): fer que la bicicleta continuï dempeus a
base de pedalar, sense importar cap a on camini.
Ara per ara, tot i que la bicicleta del procés no ha parat de
caminar no es pot veure cap resultat. No hi ha un avenç de les posicions
catalanes, i encara menys de les independentistes, respecte l’Estat. Només
trobem un lleuger avenç de les posicions independentistes a la política
catalana, però en la política l’èxit s’hauria de marcar en funció de l’obtenció
de resultats, en com s’apropa una opció dels objectius o com s’allunya. En
aquest cas, només tenim dos blocs tancats, sense la intenció real de negociar.
Totes dues bandes avui només estan disposades a negociar la rendició de
l’altre. I no és que no hi hagi possibilitat d’acord, sinó que la tensió
beneficia les posicions de cadascú. Cada posició viu en el seu cosmos, i la
radicalitat de l’altre, de l’enemic, l’enforteix, la cohesiona.
Arribem, doncs, a un punt en el que per mantenir la cohesió
cal seguir donant passes, i en això Convergència té un doctorat. Encara que en cada pas es perdi força, encara
que es generin més tensions., la pèrdua de força no és important en una fugida
cap endavant constant, en una fugida que genera més cohesió que no pas un
plantejament pactista. Per mantenir aquesta cohesió es necessita un nou
episodi, un nou acte que doni la sensació de moviment. Aquest nou acte és la
resolució esmentada al principi. El fet de presentar-la ja assegura la sensació
que s’està fent el que cal fer per arribar a la independència. Aquesta
declaració declara l’inici del que cal fer, ordena al proper govern a seguir
els passos acordats per fer-ho: anunciar-ho a tothom, obrir un procés
constituent, crear una Seguretat Social catalana i una Hisenda pròpia. Per
fer-ho, es declara que no es farà cas al Tribunal Constitucional ni a cap
autoritat espanyola. En cap cas es parla d’un referèndum o una consulta en la
que el poble s’expressi sobre aquests objectius. Es dóna per fet que la majoria
del país hi està d’acord.
Personalment, estic d’acord amb l’inici d’un procés
constituent. Un procés d’aquest tipus implica molt més que la redacció d’una
constitució. Implica la mobilització i la participació ciutadana. Implica
parlar de tot, refer-ho tot de nou i acabar amb una arquitectura institucional
que doni cos al procés de canvi. Per iniciar un procés constituent cal
convocar, primer de tot, unes eleccions constituents, en les que el debat
estigui centrat en quin projecte constitucional té cada opció. Això no s’ha
fet. S’han fet unes eleccions en clau plebiscitària, no en clau constituents.
Així doncs, iniciar un procés constituent amb un Parlament no constituent és
força estrany, i limita molt la legitimitat d’aquest. Igualment, si la intenció
de la CUP i Junts Pel Sí és iniciar un procés constituent, ho haurien de fer
comptant amb Catalunya Sí Que Es Pot. Només des de l’acord d’aquestes tres
forces es podria iniciar un procés realment inclusiu, amb l’aspiració d’arribar
a la immensa majoria del país.
Sobre la construcció d’una Seguretat Social i una Hisenda
pròpies apareixen molts dubtes. El primer és que sense cap mecanisme coercitiu
és impossible recaptar impostos, o fer efectives mesures contra la pobresa
energètica per posar un exemple. El segon és que sense aquests mecanismes és
impossible desobeir les sentències del Tribunal Constitucional. Es pot anunciar
la desobediència, però avui no existeixen els mecanismes per practicar-la en
l’esfera de la realitat. De moment no s’ha presentat cap pla per poder fer
efectives les mesures per construir les “estructures d’Estat”. De fet, si es
fessin estaríem davant del primer cas en que un no-Estat té unes estructures
d’Estat abans de ser un Estat. Normalment, s’han adaptat les estructures de
l’anterior règim o s’han construït unes noves a partir de proclamar-se com a
Estat independent. Ser un Estat és el que et dóna la legitimitat per fer servir
els mecanisme coercitius per poder recaptar impostos o cedir la recaptació a un
ens regional, per exemple.
En resum, estem davant del mateix de sempre. Estem davant del
procés (marca registrada): una sèrie d’esdeveniments que es succeeixen sense
obtenir cap resultat. De moment s’ha presentat una resolució que ha de
gestionar un govern que no sabem si s’acabarà investint, o si s’acabaran
convocant noves eleccions per al març. Segurament s’aprovarà una resolució que
aposta per obrir un procés, sense saber si es podrà gestionar. S’aprovarà el
desig d’aconseguir un objectiu sense parlar de com es volen aconseguir, de
quines passes es seguiran per construir els instruments que els permetran
arribar a la seva fita. No se sap si Galileo Galilei va pronunciar la famosa
frase “eppur si muove”, tampoc sabem cap on anirem, ni a on arribarem. El que
sabem és que la cosa continua movent-se, i seguim jugant als sentiments, a la
èpica, deixant de banda la racionalitat i la fiscalització de la obra de govern
dels darrers anys.
