Declaracions, procés (marca registrada) i desobediències

Dimarts es va fer pública la resolució que presentaran Junts pel Sí i la CUP per declarar l’inici de la construcció de Catalunya com a Estat independent. Aquesta resolució decreta l’inici del camí, però no declara la desconnexió immediata ni tindrà resultats tangibles. Aquesta declaració es suma a tota la sèrie de declaracions i decrets que s’han anat aprovant però que finalment no s’han fet realitat. I no s’han fet per falta de voluntat, sinó per falta de realisme i de realitat. De moment, cap novetat, tot forma part de la dinàmica del procés (marca registrada): fer que la bicicleta continuï dempeus a base de pedalar, sense importar cap a on camini.

Ara per ara, tot i que la bicicleta del procés no ha parat de caminar no es pot veure cap resultat. No hi ha un avenç de les posicions catalanes, i encara menys de les independentistes, respecte l’Estat. Només trobem un lleuger avenç de les posicions independentistes a la política catalana, però en la política l’èxit s’hauria de marcar en funció de l’obtenció de resultats, en com s’apropa una opció dels objectius o com s’allunya. En aquest cas, només tenim dos blocs tancats, sense la intenció real de negociar. Totes dues bandes avui només estan disposades a negociar la rendició de l’altre. I no és que no hi hagi possibilitat d’acord, sinó que la tensió beneficia les posicions de cadascú. Cada posició viu en el seu cosmos, i la radicalitat de l’altre, de l’enemic, l’enforteix, la cohesiona.

Arribem, doncs, a un punt en el que per mantenir la cohesió cal seguir donant passes, i en això Convergència té un doctorat.  Encara que en cada pas es perdi força, encara que es generin més tensions., la pèrdua de força no és important en una fugida cap endavant constant, en una fugida que genera més cohesió que no pas un plantejament pactista. Per mantenir aquesta cohesió es necessita un nou episodi, un nou acte que doni la sensació de moviment. Aquest nou acte és la resolució esmentada al principi. El fet de presentar-la ja assegura la sensació que s’està fent el que cal fer per arribar a la independència. Aquesta declaració declara l’inici del que cal fer, ordena al proper govern a seguir els passos acordats per fer-ho: anunciar-ho a tothom, obrir un procés constituent, crear una Seguretat Social catalana i una Hisenda pròpia. Per fer-ho, es declara que no es farà cas al Tribunal Constitucional ni a cap autoritat espanyola. En cap cas es parla d’un referèndum o una consulta en la que el poble s’expressi sobre aquests objectius. Es dóna per fet que la majoria del país hi està d’acord.

Personalment, estic d’acord amb l’inici d’un procés constituent. Un procés d’aquest tipus implica molt més que la redacció d’una constitució. Implica la mobilització i la participació ciutadana. Implica parlar de tot, refer-ho tot de nou i acabar amb una arquitectura institucional que doni cos al procés de canvi. Per iniciar un procés constituent cal convocar, primer de tot, unes eleccions constituents, en les que el debat estigui centrat en quin projecte constitucional té cada opció. Això no s’ha fet. S’han fet unes eleccions en clau plebiscitària, no en clau constituents. Així doncs, iniciar un procés constituent amb un Parlament no constituent és força estrany, i limita molt la legitimitat d’aquest. Igualment, si la intenció de la CUP i Junts Pel Sí és iniciar un procés constituent, ho haurien de fer comptant amb Catalunya Sí Que Es Pot. Només des de l’acord d’aquestes tres forces es podria iniciar un procés realment inclusiu, amb l’aspiració d’arribar a la immensa majoria del país.

Sobre la construcció d’una Seguretat Social i una Hisenda pròpies apareixen molts dubtes. El primer és que sense cap mecanisme coercitiu és impossible recaptar impostos, o fer efectives mesures contra la pobresa energètica per posar un exemple. El segon és que sense aquests mecanismes és impossible desobeir les sentències del Tribunal Constitucional. Es pot anunciar la desobediència, però avui no existeixen els mecanismes per practicar-la en l’esfera de la realitat. De moment no s’ha presentat cap pla per poder fer efectives les mesures per construir les “estructures d’Estat”. De fet, si es fessin estaríem davant del primer cas en que un no-Estat té unes estructures d’Estat abans de ser un Estat. Normalment, s’han adaptat les estructures de l’anterior règim o s’han construït unes noves a partir de proclamar-se com a Estat independent. Ser un Estat és el que et dóna la legitimitat per fer servir els mecanisme coercitius per poder recaptar impostos o cedir la recaptació a un ens regional, per exemple.

En resum, estem davant del mateix de sempre. Estem davant del procés (marca registrada): una sèrie d’esdeveniments que es succeeixen sense obtenir cap resultat. De moment s’ha presentat una resolució que ha de gestionar un govern que no sabem si s’acabarà investint, o si s’acabaran convocant noves eleccions per al març. Segurament s’aprovarà una resolució que aposta per obrir un procés, sense saber si es podrà gestionar. S’aprovarà el desig d’aconseguir un objectiu sense parlar de com es volen aconseguir, de quines passes es seguiran per construir els instruments que els permetran arribar a la seva fita. No se sap si Galileo Galilei va pronunciar la famosa frase “eppur si muove”, tampoc sabem cap on anirem, ni a on arribarem. El que sabem és que la cosa continua movent-se, i seguim jugant als sentiments, a la èpica, deixant de banda la racionalitat i la fiscalització de la obra de govern dels darrers anys.

Flipper González y sus cartas

El domingo los catalanes  nos levantamos con una carta del expresidente de España Felipe González. Es probable que también fuera dirigida a las catalanas, pero no eran mencionadas y no soy capaz de certificarlo. Como es un personaje que no me merece ningún respeto, por su nefasta trayectoria política y su asqueroso presente ligado a la mafia empresarial hispano-americana, lo llamaré Flipper González. El nombre hace honor a una tira cómica de Miguel Brieva en la que se explica a la perfección su trayectoria como dirigente político (y que podéis ver al final de este post). Pues bien, el señor Flipper ha querido entrar en la campaña electoral catalana. Ha querido entrar con la vista puesta en las generales, con la vista puesta a consolidar al PSOE en el bloque de la defensa de la Constitución y el régimen del 78 ante unos fuertes competidores (PP y C’s).

La carta de la que hablamos no ha sido un simple artículo de opinión, ha sido el eje central del número dominical de El País. El editorial del domingo ha tratado única y exclusivamente del artículo. Pocas veces se ha podido ver un editorial y un periódico entregado a la voz de un personaje. La imparcialidad del periodismo está en su peor momento. Leer, ver y escuchar la prensa de gran audiencia hoy es un verdadero sufrimiento, es un espectáculo bochornoso. No hay periódico, no hay televisión, no hay radio que no trate el tema catalán desde una visión reduccionista. No hay prensa que no actúe como órgano de expresión del bloque constitucional o del bloque independentista-neopujolista.  Parece que la prensa de Madrid y de Barcelona esté empeñada en que el eje central del debate político sea la independencia y la unidad de España, dos caras de una moneda que empieza a estar devaluada. Un debate que empieza a cansar a la gente por su reduccionismo y por la falta de elementos tangibles.

La tensión nacional que vivimos está escondiendo a la gran masa popular que, en gran parte ajena a ese debate, sufre las consecuencias de una de las mayores crisis del capitalismo y las políticas de ajuste destinadas a mantener y aumentar los márgenes empresariales. Una gran masa popular que no tiene voz ni presencia en la prensa. Una gran masa popular que intenta ser comprada con argumentos reducidos –ya sea que la independencia traerá el progreso o que la independencia traerá miseria- por aquellos que en realidad la odian. La odian los que se creen que abrazarán la defensa de un régimen que les desprecia. La odian también aquellos que creen que son seres inferiores caricaturizados hasta la náusea, elementos exógenos que distorsionan la pureza cultural.

Volviendo a la carta, Flipper nos explica a los catalanes (ya he dicho que no puedo certificar que interpele a las catalanas) los males de la independencia. Nos advierte de grandes males, señala a los artífices de la pesadilla independentista como emuladores de las pesadillas nazi-fascistas del siglo pasado. Flipper González hace un refrito de los viejos argumentos, de los argumentarios pasados y pesados, y los sirve en papel de periódico desgastado. Hay que decir en favor de este poco entrañable anciano que en algo acierta. Acierta, por ejemplo, en que Cataluña saldrá de la Unión Europea. Es cierto, dejará de formar parte de ese club, pero si os soy sincero creo que le iría bien. Cataluña dispondría de unos instrumentos macroeconómicos de los que España ahora no dispone. También dice que dividirá a la sociedad catalana, y que supondría aislar Cataluña. Lo primero no es consecuencia de una reivindicación en sí misma, sino del peso que está teniendo la visión conservadora y esencialista del nacionalismo. Esa visión que ve en la nación algo eterno, y que en algunos casos puede tener tintes etnicistas y supremacistas. Poco hay del catalanismo del PSUC y de CC.OO. -un catalanismo popular, ciudadano e integrador- en un movimiento independentista que detesta todo lo que tenga que ver con una clase obrera mayoritariamente castellanoparlante. Cuando no la trata como sujeto subalterano, infantilizada y caricaturizada, la trata como parte del enemigo. Obviamente no todo el independentismo tiene esa visión del mundo, ni trata a la clase trabajadora de esa forma, pero no se esfuerzan mucho en distanciarse ni en denunciar esas actitudes lamentables (incluso cuando vienen de sus propias filas).

Más allá de los pormenores de la carta, se certifica una actitud paternalista de uno de los patriarcas del régimen del 78. Una actitud en la que se señalan unos peligros que los catalanes parece que no hayan visto. No sabemos de qué va la vida. Tiene que venir Flipper González, asesor de la segunda fortuna mundial, a advertirnos del infierno en el que estamos entrando. Flipper ha conseguido que el neopujolismo y su expresión electoral Junts Pel Sí cierre filas, pueda hacerse la víctima y seguir jugando a ser el trilero de la política catalana. De verdad, si realmente quieren que el independentismo deje de crecer, si quieren que los catalanes y las catalanas apuesten por seguir en España hagan caso a estos consejos. Primero, dejen de tratarnos como a imbéciles y traten a la gente con más humildad; no nos den consejos, opinen si quieren pero no den lecciones. Segundo, propongan un nuevo marco de relaciones que supere el Estado de las autonomías, que se formalice en un referéndum en el que catalanas y catalanes expresen si quieren seguir en España o no. Tercero, dejen de compararlo todo con el nazismo; es banalizar un episodio trágico de la historia de Europa. Cuarto y último, dejen de alimentar al troll independentista. Dicho esto, señor Flipper, deje la política y retírese para siempre a su vida de nuevo millonario. Nos haría un gran favor. 

Junts pel Sí (que anem de debò, eh?)

Com deia en el post d’ahir, la llista de les preposicions presidenciables (de/amb/per el President), ara dita Junts Pel Sí -les dones no són partidàries del Sí, pel que es veu en el nom-, és la llista del camuflatge, és la llista camaleònica. Ens esperàvem que disfressessin les retallades amb l’estelada, però ara es veu que també ho fan amb tocs d’esquerres. Pel que es veu, en la presentació d’ahir al Museu d’Història –amb propaganda institucional d’aquest Museu, per cert- van quedar clares dues idees força: faran el que proposen, i a més tenen un programa social fort que s’acomplirà si aconsegueixen la independència.

Més enllà que em pugui semblar respectable voler la independència, no és gens respectable que s’anunciï com a promesa el compliment d’una promesa. Anem a pams. En teoria una candidatura es presenta a les eleccions amb un programa, que és el que ha de portar a terme en el marge que deixa la correlació de forces institucional. Si una candidatura té majoria simple no podrà complir amb tot el programa però s’aproparà, si és minoritària poc podrà realitzar però la seva actuació es basarà en allò que proposen. Al Parlament de Catalunya les forces de Junts Pel Sí ja tenen majoria absoluta, de fet tenen un pacte de governabilitat. És a dir, ja tenen la força per fer el que proposen per al 27S. Però més enllà d’això, és molt trist haver de dir “aquesta vegada anem a per totes”, “aquesta vegada ho farem”. Si del que es tracta és d’una desconnexió unilateral, tenint una majoria parlamentària, ho podrien haver fet aquesta legislatura. Deixem de banda aquest petit detall. Si fan una Declaració Unilateral d’Independència, com la faran efectiva? Ningú té les respostes. Diuen que no volen donar pistes a l’Estat, molt bé, però almenys que no facin el ridícul. Només mirant aquest vídeo es pot veure que el discurs de la independència com a objectiu fàcil i tangible és fum.

 

Deixant de banda els dubtes que genera la proposta de Mas i Junqueres, no és gens creïble que la llista dels retalladors, que la llista d’Abertis i dels empresaris compleixin el programa social que en teoria proposa Junts Pel Sí. No és gens creïble perquè en aquesta llista estaran els mateixos que han retallat més que cap altre govern autonòmic, fins i tot va retallar abans que el Govern espanyol. No és creïble, i és un intent de restar vots a les forces d’esquerres, sense veure que la gent no està per històries.